miércoles, 3 de agosto de 2011

Una mà de contes

video

Tota nena petita ha de saber mirar un llop als ulls. Tota princesa s'hauria d'atrevir a enfrontar-se a un drac verd. Tota poma té dret a elegir la boca per la que serà mossegada.Tot just els meus primers passos amb flash.

viernes, 29 de julio de 2011

Cares

El sueño imposible de ser. No de parecer, sino de ser”- Bergman.



Va resseguir-se el rostre amb els dits, mentre s’observava, exposada, davant del mirall. La llum era càlida, el dia naixia i ella havia de disfressar-se de nou. Qui volia ser avui? Una princesa que simula trencar les reixes mentre espera un cavall veloç? La dona valenta que sempre pot amb tot? Mentida. Cada dia era algú una mica diferent, però sempre era la mateixa mentida. Qui havia de ser avui? Potser aquells ulls eficients i entregats a una vida laboral plena, o un somriure estiuenc i divertit per donar un toc de color al temps? I si ho feia més difícil i intentava ser-ho tot alhora? Va mossegar-se els llavis instintivament. Ser, d’això és tractava: era igual què, però havia de ser alguna cosa.

Va tancar els ulls i va sospirar, en aquell moment no tenia ganes de ser algú en especial, desitjava sortir el carrer, confondre’s entre la gent, en les onades de multitud que l’arrossegarien per la ciutat sense saber el seu destí.  Així almenys podria ser sincera. D’aquesta manera, potser, es sentiria a gust permetent-se no ser  ningú per als altres i ser-ho tot per ella mateixa.  Va tocar-se els cabells, deixant-los caure sobre les espatlles, pensant com els seus contes infantils l’havien marcada. “ Una cascada de cabells castanys” havia llegit en un llibre de portada blanca i blava, i mai havia deixat de desitjar-la.
Va mirar el maquillatge, totes aquelles ombres d’ulls i potingues varies per amagar una pell que encara era terça. “ No sé si moldejo el que els altres veuen en mi o em protegeixo pels canvis que ells puguin fer-me” va pensar. Encara no sabia com havia entrat en aquest joc d’aparences absurdes. El maquillatge a totes hores, els tacons massa alts per ella, la roba incòmode i els somriures grans i postissos n’eren tan sols símptomes. Quan s’havia convertit en un  munt d’argila? Quan havia deixat que les circumstàncies i les mirades esculpissin la seva personalitat? Supervivència. Era la millor excusa que podia trobar. Suposava que es tractava de tenir diferents cares, una per cada rol que emprenia. En algunes es pintava els llavis de roig i li recordava als ulls que havien de ser sempre serens. D’altres es resseguia la mirada amb un color apagat i li demanava al somriure que fes ell tota la feina.

“Només tinc una cara”, va pensar, “només sóc una persona, voluble i canviant a cada moment, però només una”. I a vegades s’estremia en desitjar que de la seva meitat esquerra en neixes una altra persona , algú que de debò pogués mirar-la a la seva veritable cara i recordar-li que, al final, som nosaltres qui decidim amagar-nos darrera d’una màscara o enfrontar-nos  al vent que ens podria donar ales i tallar-nos la pell. Era per això que cada matí es llevava d’hora, s’assentava davant del mirall i es mirava una llarga estona mentre es resseguia el rostre intentant decidir si, per fi, s’atreviria a llançar-se al món tal i com es sentia.

sábado, 16 de julio de 2011

Plasmar pensaments

Un blog és un espai on expressar idees. Idees. Aquells deliris fugaços que et passen per la ment ja ben entrada la nit. O potser una d'aquelles històries que et persegueixen fins que t'atreveixes a explicar-les. Sigui quina sigui l'entrada del diccionari que les defineix, importa ben poc.
He creat aquest  blog per anar penjant les divagacions i processos creatius que van passant per la meva vida. De moment, com els pensaments, sense cap ordre establert i amb una finalitat clarament experimental ( per no dir amateur).
Així doncs, no puc deixar d'agrair a tots aquells ulls despistats que passin per aquí que li dediquin dos segons a aquest blog. Espero fer-vos l'aburriment més suportable.